Turisme ornitològic – Espais naturals

El Pirineu i les Terres de Lleida disposen de 48 espais naturals reconeguts amb diferents graus de protecció legal, com ara reserves naturals, parcs naturals, ZEPA (zones d’especial protecció per les aus), el Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici o altres indrets inclosos al pla d’espais d’interès natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya. Àdhuc s’hi afegeixen altres contrades no protegides però de gran interès per a l’observació d’ocells.

Turisme Ornitològic
Ocells

Una bona part d’aquests espais són pirinencs i d’alta muntanya i la resta es distribueixen entre el Prepirineu i la plana de Lleida amb els seus espais palustres, com ara estanys i cursos fluvials.

Des de la perspectiva del turisme ornitològic, traçant rutes i estades per procurar assegurar el màxim nombre d’espècies d’interès, podem dividir el territori, de 12.150 km² i amb una distància raonable, en dos grans sectors, distants entre ells per carretera poc més de 200 km. (Ruta de la Val d’Aran a l’Ebre lleidatà).

Pel que fa al nord cal destacar el conjunt muntanyenc dels Pirineus amb els Pre-Pirineu i al sud la plana de Lleida amb llurs secans i estanys closa per les aigües i els contraforts del riu Ebre.

La divisió d’aquesta orografia no és homogènia, ja que en realitat és difícil destriar els estanys de la plana dels secans que els envolten o els turons estèpics del Baix Segre dels tossals esponerosos de l’Ebre. Però estratègicament ens poden permetre realitzar quatre grans rutes:

De les nostres cinquanta espècies d’aus presentades 13 les trobarem sobretot als Pirineu de Lleida i 22 al Pre-Pirineu, 22 als secans i 9 específicament als seus estanys i 20 a l’Aiguabarreig i la Lleida ebrenca.

Bona part d’elles ocupen vàries de les àrees que us indiquem, així que abans de fer una ruta per observar-ne el màxim d’espècies caldrà triar-ne quines volem veure, quins espais són els més adients i cercar-les als hàbitats que prefereixen.

Coneixent la distribució de les nostres espècies més interessants i en funció del temps disponible cal disposar d’uns quants dies per recórrer-ho tot. De nord a sud el més adient a prospectar són els espais naturals de la Val d’Aran i el Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, tenint en compte que algunes espècies només les trobarem a l’alta muntanya.

Baixant d’altitud és fonamental una aturada a la Serra del Boumort i el congost de Mont-rebei per observar tots els necròfags ibèrics en una sola contrada alhora que ja apareixen la major part dels tallarols.

La nostra ruta ha de continuar indubtablement vers l’estany d’Ivars i Vila-sana per observar espècies aquàtiques i moixons de canyissar que a Lleida -i en alguns casos, a Catalunya- tenen aquí el seu punt principal. Cal recórrer els secans i si volem cercar les espècies més escadusseres aturar-nos al Mas de Melons i Alfès.

Finalment els secans del Baix Segre ens donen accés a l’Aiguabarreig on trobarem els més grans boscos de ribera del país i podem baixar per l’Ebre, fins i tot en sentit literal, per observar les aus dels roquissars dels tossals d’Almatret.