La boscúria amagada de les obagues de Sant Guim

Coneguda pels seus plans de cereals i conreus, a la Segarra destaca l’altiplà de formes ondulants i la mitjana muntanya. El bosc s’amaga entre les grans extensions cerealistes i és molt apreciat per la població local i visitant, sobretot quan la temperatura de l’època estival és més elevada i calenta. El clima en general es caracteritza per ser mediterrani continental sec, amb poca pluviometria, estius calorosos i gelades intenses a l’hivern que fan variar dràsticament el paisatge. En aquest territori de contrastos es pot gaudir d’ombres increïbles per amagar-se de la calor a l’estiu i contemplar gelades impressionants a l’hivern que cobreixen el paisatge d’un blanc lluent. Tot i no ser una comarca d’aigües abundants, s’hi troben alguns rius i torrents, entre els quals destaquen els rius Sió, Ondara i Llobregós. 

En aquesta proposta ens dirigirem cap a l’Alta Segarra, on la vegetació dels camps de secà fa canviar totalment els colors segons l’època de l’any. El verd intens del cereal que creix es va transformant en el groc daurat del cereal madur a mesura que s’apropa la sega de la collita. No és gens sorprenent que tants pintors hagin volgut reproduir aquest paisatge, independentment de la seva tècnica i traça. 

Sant Guim de Freixenet es troba a les cotes altes de l’Altiplà Central de la Segarra i és aquí on cal ubicar-se inicialment per anar a les anomenades Obagues de Sant Guim, que reuneixen les Obagues d'Amorós, de la Tallada i dels Llobetons i són en conjunt una zona ideal per fer-hi pràctiques de bany de bosc. Des de Sant Guim cal anar a la Torre de Vilalta (o castell de Vilalta), en direcció al parc eòlic Turó del Magre, on s’hi arriba per la carretera B-100. A l'altura de la rotonda de la Tallada, vora Cal Casanova Solà, es pot agafar el Camí de les Planes i posteriorment tombar cap al sud-est pel Camí de les Vilaltes. Abans d'arribar al Turó del Magre i un cop passat el dipòsit d'aigües, es gira cap a l'esquerra amb la torre ja a la vista dalt d'un turonet.

Es pot deixar el cotxe en alguna de les places amples d'un dels aerogeneradors pròxims a la Torre de Vilalta. A l'est de la torre hi ha una cruïlla (davant d'una plantació d'alzines). En aquest punt cal agafar el camí que es dirigeix cap al nord, descendint planerament en un inici cap a les Obagues, amb Sant Guim i Amorós a la vista a l'altiplà de l'altra banda de la vall (compte, no hi ha senyalització). En primer lloc es passa uns camps de cereals, que vorejarem per la nostra esquerra. Continuarem baixant del tot pel camí, endinsant-nos en el bosc, fins que el camí es transforma en un sender que ens porta fins a les interioritats ombroses del bosc, on connectarem amb el sender que segueix la Rasa de Comescaus. Des d’aquí, tombarem cap a l'est (dreta), resseguint el sender en paral·lel a la rasa fins a la Font de la Torre. De la Torre de Vilalta a la Font de la Torre hi ha  1,5 quilòmetres i un desnivell de 130 metres. Compte, perquè pràcticament no hi ha senyalització en tot el trajecte.

L’espai per a la pràctica de bany de bosc

Quan s’entra al sender, aquest ens endinsa ben aviat a un microunivers a recer i a refugi dels vents. Sorprèn la diferència amb l’altiplà, on, com dèiem, les boires gebradores hi deixen paisatges tremendament hivernals i freds, o molt secs i calorosos a l’estiu. En aquesta part de les Obagues apareix un bosc frondós i el camí ens endinsa en una barreja d’espècies típiques de llocs humits i ombrívols amb espècies de llocs humits termòfils (a qui els agraden condicions suaus a l’hivern). A mesura que ens anem endinsant sorprèn la quantitat i riquesa de vegetació present. Arbres de fulla perenne i caduca que a la tardor formen un degradat de colors vermells, torrats i grocs intensos enlluernadors, destacant les fulles caduques dels aurons negres (Acer monspessulanum) i blancs (Acer campestre) o dels roures (Quercus faginea i Q. x cerrioides) entre d’altres espècies com la moixera de pastor (Sorbus torminalis), que com a bona moixera a la tardor es transforma en tonalitats vermelloses esplèndides, o la servera (Sorbus domestica). Aquesta darrera de fulla composta i fruits comestibles que maduren a finals de l’estiu i a l’època de floració fa unes floretes que recorden les de les pomeres o pereres, ja que forma part de les rosàcies. A més, a les obagues s’hi troben quatre tipus de pins: la pinassa (Pinus nigra salzmanii), el pi roig (Pinus sylvestris), el pi blanc (Pinus halepensis) i el pi pinyer (Pinus pinea), així com l’alzina (Quercus ilex) o la carrasca (Quercus rotundifolia), que configuren una barreja molt interessant d’espècies caducifòlies i perennifòlies, de clima temperat i de clima mediterrani.

En bona part del recorregut abunden els arbustos, com per exemple el fals aladern o aladern de fulla ampla (Phillyrea latifolia), l’arç blanc (Crataegus monogyna), l’aranyoner (Prunus spinosa) o el corner (Amelanchier ovalis), entre d’altres. Hi ha dos arbustos que destaquen especialment per la seva aroma a l’època de floració: l’olivereta (Ligustrum vulgare) i el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), els quals poden inundar el bosc amb perfum de nèctar ben bé durant quinze dies. Quan no és època, tot i que l’aroma no és tan intensa es continua intuint el seu perfum singular si ens hi acostem. Igualment, segons l’època de floració poden sobresortir les catifes de mill gruà o herba pedrera (Lithospermum purpurocaeruleum) entre d’altres noms, amb les característiques floretes blavoses, o els fruits negres madurs del lloreret o llorer petit (Daphne laureola). També, la verdor de les molses i hepàtiques segons la humitat, que acostumen a ser abundants a les soques i escorces dels arbres tot i la poca humitat de les èpoques més seques gràcies al fet de trobar-se en un bosc ombrívol. Les heures (Hedera helix) s’enfilen fins a les capçades de molts arbres i comparteixen catifa amb alguns bolets a la tardor, sobretot si ha plogut bé, sumant a les aromes ja esmentades anteriorment totes les olors inconfusibles que aporten els fongs.

Seguint el caminet arribarem al fons de les Obagues, on es troba la Font de la Torre. És un tipus de font de clot, característica per estar excavada a la roca natural anant a buscar el fil d’aigua profunda i acabada després amb una volta de pedra, uns esglaons o una rampa, pensant en la gent i també en el bestiar, perquè pogués accedir fins a l’aigua. És un punt de referència i singular, amb un aire molt feréstec. En aquest punt hi ha dues opcions: tornar pel mateix camí per on hem vingut o bé allargar la passejada fent una ruta circular més ampla. Si se segueix la variant normal cal desfer el camí, però per la seva bellesa es recomana seguir 250 metres per dins la rasa del barranc (compte, perquè no hi ha senyalització). En aquest cas cal continuar pel Barranc de la Torre, on a mesura que s’avança pel torrent es veu l’arquitectura espectacular que ha creat l’aigua passant per la pedra, amb grades de formes sorprenents i una atmosfera guardada per la galeria d’arbres, espectacular a la tardor. El fons del barranc és un torrent d’aigua intermitent, on sovint ragen fonts naixents al fiter de pedra, però que pot quedar ple d’aigua si hi ha alguna rubinada forta, tot i que no passa sovint. Després d’uns 500 metres, caldria agafar el camí que surt molt tancant a mà esquerra (est), continuar pel camí que està indicat com a Ruta de les Obagues i al cap d’uns 150 metres agafar el sender recognoscible que ens permet recuperar la pujada gradual, primer sender i després camí, cap al sector de la Torre de Vilalta. 

En definitiva, els boscos de les Obagues són boscos singulars propis de l'altiplà segarrenc, on es barregen les rouredes i pinedes de muntanya de clima temperat amb els alzinars mediterranis fent una comunió molt especial que convida a explorar i experimentar amb les sensacions.