Page 65 - Ara Lleida - Revista 49

ESCALADES A LA FRESCA

No gaire lluny d’aquí, a cavall entre el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça, trobarem la serra de Sant Gervàs. Les
formes que es projecten en la seva roca calcària van cridar l’atenció d’escaladors de gran nivell, que es van
acostar a la zona, la van inspeccionar i hi van obrir vies d’aventura excepcionals, amb dificultats majúscules.
Entrats de ple a l’Alta Ribagorça, el primer que hem de destacar és que, si volem escalar a l’estiu, aquí
–com en alguns punts del Pallars Sobirà i la Val d’Aran– hi ha vies que ens permetran gaudir al màxim –i
ben fresquets– el mateix dia i a la mateixa hora que a determinades parets del territori s’hi podrien fer
ous ferrats a la pedra, sense oli ni foc. Aquí s’han forjat referents de l’escalada, com l’Oriol Baró. Nascut a
Taüll, aquest gran alpinista coneix els espadats de Cavallers com el que realment són, casa seva. La roca de
l’Alta Ribagorça també va ser el lloc ideal d’entrenament del recordat Juanjo Garra cada vegada que havia
d’afrontar alguna de les moltes expedicions que el van portar a l’Himàlaia, on ja fa sis anys que descansa.

Com passa a tot el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el granit s’imposa a la presa de
Cavallers i voltants, on ens contempla una gran varietat de vies d’escalada esportiva i atractives parets de
clàssica, bona part de les quals s’ha obert a més de 2.000 metres d’altitud. La calor, aquí, difícilment ens
farà desistir de practicar l’escalada; al contrari, quan arriba el mes de juny es comença a multiplicar l’arribada
d’escaladors, que troben les millors condicions ben bé fins que l’octubre truca a la porta.
Tot i que al voltant del mur de la presa ja disposem de molts sectors, el gran atractiu de Cavallers és tirar
amunt i descobrir per què aquesta zona es considera una de les millors d’escalada en granit. Els amants del
bloc també tenen aquí la seva parcel·la particular, com també els de l’escalada en gel, per bé que aquesta
especialitat, amb el canvi climàtic, cada any que passa queda més restringida.

Sense sortir del Parc, a la banda del Pallars Sobirà, les Agulles d’Amitges i voltants ens conviden a fer bones
escalades durant l’estiu, també per sobre dels 2.000 metres d’altitud. A aquestes vies, per la reglamentació
del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, no hi podreu accedir amb el vostre cotxe, però
teniu un eficient servei de taxi a la vostra disposició.

Encara que a la Val d’Aran l’esquí ho eclipsa gairebé tot, no podem oblidar els cercles granítics de Saboredo
i Colomers, molt atractius per a l’escalada. Els últims anys també s’han equipat altres sectors com els que
es troben situats a Unha.

Al Solsonès hi destaca la Paret de Canalda, amb vies complicades d’aventura, i les Garrigues, a la Cova de
Juncosa i el Cogul, ens brinda una bona oportunitat per fer escalada en bloc, també anomenada búlder.

Mereix un capítol destacat la comarca de l’Alt Urgell. Amb presència de roca calcària i conglomerat, aquesta
és una zona molt important dins del panorama europeu de l’escalada, per amplitud, per qualitat i per la
dificultat de moltes de les seves vies. La Dura-Dura, equipada per Chris Sharma al Contrafort del Rumbau,
era considerada fins fa ben poc la més difícil del planeta. Només el mateix Sharma i el txec Adam Ondra han
estat capaços de completar-ne l’ascensió. És una de les poques vies de grau 9b+ que s’han escalat al món.
Seria llarguíssim detallar ara mateix tota l’oferta que l’Alt Urgell posa a disposició dels escaladors, però
podem deixar constància d’alguns dels al·licients més populars, com les vies llargues i d’aventura d’Organyà,
Coll de Nargó i Oliana. I pel que fa a l’escalada esportiva, el concorregut congost de Tresponts –entre
Organyà i la Seu d’Urgell– i, sobretot, Peramola, on Chris Sharma ha equipat i té pendent escalar “Le
Blond“, un possible 9c, el grau màxim que es coneix al planeta, només coronat pel seu amic Adam Ondra,
a Noruega. Si fem cas dels millors escaladors del món, Peramola acull un dels sectors més difícils que es
coneixen; se’l considera un autèntic “temple“ de l’escalada esportiva.

“LLEIDA CLIMBS”

I ja que parlem d’escalada esportiva a Lleida, una bona prova de la diversitat i qualitat de les vies que hi
ha repartides per aquestes comarques és la guia “Lleida Climbs“, un treball dels escaladors Dani Andrada
i Pete O’Donovan. Tot just acaba de sortir de la impremta la tercera edició d’aquesta publicació que s’ha
traduït a tres llengües i ja ha venut més de 20.000 exemplars.

Es tracta d’una eina molt útil per als escaladors, ja que recull gairebé 4.000 vies, i això que se centra
únicament en les vies d’escalada esportiva. Igualment recomanables són totes les guies d’escalada que
s’editen de cada zona en concret, des del Pirineu fins al Solsonès, i que aprofundeixen amb més detalls en
les vies de cada escola en concret.
Dins del panorama de l’escalada esportiva és just que hi destaquem Santa Linya. Ja fa anys que l’elit
mundial d’aquest esport ha pelegrinat –i encara ho fa– fins a la Cova Gran, per desafiar les més de 70 vies
que s’hi han equipat. Els escaladors no experts només s’hi poden acostar per admirar aquells que accepten
el repte d’un sector la dificultat mínima del qual és un grau 7 i que culmina amb la via “Stoking the Fire“.
Efectivament, no hi ha millor manera d’atiar el foc d’un escalador que amb un grau 8b; com no hi ha millor
manera de gaudir de l’escalada que visitant qualsevol dels milers i milers de vies que hi ha escampades per
les terres de Lleida.