Entre alzines i les restes de l'antic poblat medieval de Meià

A l’empara de la serra del Montsec i amb una grandíssima extensió, la comarca de la Noguera ofereix principalment dos paisatges ben diferenciats: la Noguera alta, dominada pel Montsec, i la Noguera baixa, que ocupa la plana. De tota la zona, la muntanya més característica és sens dubte el Montsec, serra prepirinenca que sorprèn amb els seus cingles escarpats i hàbitat predilecte de nombroses espècies d’aus. Tot i ser la mateixa serra, la Noguera Pallaresa i la Ribagorçana formen el Montsec d’Ares i el Montsec de Rúbies, sent les cingleres un dels ecosistemes més representatius del segon. Els cingles i congosts, que apareixen imponents com muralles de roca calcària, són un escull per a la vegetació, que aquí acostuma a sortir en les escletxes i petits replans. 

El Montsec de Rúbies, anomenat també Montsec de Meià, és el més oriental i situat sobre la conca de Meià. És en aquesta part on es localitza la zona per a la pràctica de bany de bosc, al terme municipal de Vilanova de Meià. Un cop a Vilanova cal dirigir-se cap al prat del Puig de Meià, on hi havia l’antic poble de Meià fins als voltants de l’any 1100. S’ha de pujar per la carretera del Pas Nou i tombar a l’esquerra en trobar la cruïlla del camí del Montsec, a poca distància dels antics rentadors del carbó (senyalitzat). A mig quilòmetre a la dreta es troba la cruïlla que ens portarà fins a la font de Paús. Seguint el camí recte, una vegada arribats al cap del pujador de la Fita cal girar a l'esquerra cap al camí que porta a Meià (senyalitzat).

El Puig de Meià queda ben bé sobre el poble de Vilanova i hi ha una gran esplanada on es pot estacionar sense entrebancs. Una mica més enllà de la zona d’estacionament (no senyalitzada com a tal) de seguida destaquen l’església de la Mare de Déu del Puig, en perfecte estat de conservació, i un refugi (no obert sistemàticament). Més a la vora d’on s’haurà deixat el cotxe es poden veure també les restes de la torre del castell medieval. Sigui dit de pas que el primer cap de setmana de maig hi ha un aplec que omple de gent l’antic poble de Meià, val la pena tenir-ho en compte, ja que és la data més concorreguda de l’any. La resta de dies són molt tranquils i generalment no s’hi troba ningú o poca gent. 

Alternativament al vehicle es pot accedir fàcilment al prat del Puig de Meià a peu desde Vilanova, complementàriament a la pràctica de bany de bosc o com a part d’aquesta. Hi ha una distància de 4,2 i està molt ben indicat. Un cop al prat, des del mirador hi ha algunes de les millors vistes de la Coma de Meià, el Cogulló i la plana del Segre. A l’altra banda dominen els cingles del Montsec de Meià, amb el Mirapallars, que és el seu punt més alt amb 1.668 metres. Passada aquesta zona de recepció s’accedeix a l’enclavament de l’antic poble medieval, que aleshores tenia més de 100 focs (en aquella època es comptava la població per focs i no per habitants) i on queden restes de Ca la Carlana (casa fortificada), els habitatges, panys de muralla i fins i tot s’intueix el traçat d’algunes vies. Aquesta és la zona per dur a terme la pràctica d’un bany de bosc ben original, actualment dominada per un immens alzinar que conviu amb la vegetació pròpia del país sec mediterrani.

L’espai per a la pràctica de bany de bosc

Com dèiem, en aquesta zona es troba la vegetació pròpia del país sec mediterrani, amb un clar domini de l’alzina (Quercus ilex), alguns exemplars de roure (Quercus faginea) i matolls, entre els quals ens crida l’atenció l’olor de romaní (Rosmarinus officinalis), arbust aromàtic freqüent a les pinedes i alzinars. L’alzina és un tipus d’arbre perennifoli que es caracteritza per una capçada densa i una alçària que pot arribar als 10-20 metres, tot i que no és freqüent trobar-ne exemplars de més de 12 metres. El bosc d’alzines acostuma a ser verd en totes les estacions de l’any encara que la tonalitat pugui variar, i forma un estrat arbori continu amb ombres generoses que s’agraeixen especialment quan fa més calor. L'escorça és també de color verd, tot i que més grisós a les tiges, i es va enfosquint a mesura que aquestes creixen. Quan l’arbre té més de 15 anys l’escorça es pot esquerdar i es transforma llavors en un tronc molt més fosc. El seu fruit, l’aglà, madura a la tardor i és molt apreciat com a aliment dels porcs. Si aquests animals no se’ls mengen, una vegada madur cau al terra on s’acaba descomponent, per això és fàcil trobar-ne restes en diferents estats acumulades vora els troncs. 

Com veurem només arribar, a dia d’avui l’antic poble de Meià es troba dominat per aquest extens alzinar. Ens aventurem a dir que possiblement hi hagi moltes alzines més actualment que no pas quan estava habitat a l’època medieval, ja que la fusta de l’alzina és molt bona per a diferents usos, com ara la fabricació d’eines o l’explotació del bosc. L’elaboració de carbó vegetal és un ús que ha tingut la fusta de l’alzina d’aquesta zona de la Noguera des de temps ben antics. Sabem que el nucli primitiu va estar habitat en l’època visigoda i actualment es desconeix si ho estigué amb anterioritat. En tot cas, es coneix amb certitud que els arbres han tingut un paper principal en la mitologia grecollatina i que els boscos van ser els primers llocs de culte per als grecs i els romans. Aquests cuidaven, veneraven i protegien els arbres, que eren el símbol d’unió dels valors de la vida natural amb la humana. L’alzina i el roure es consideraven arbres sagrats, i l’alzina era símbol de força, solidesa i longevitat per excel·lència.

Per descomptat que un dels trets més singulars d’aquest alzinar és la seva localització, ja que la pràctica de bany de bosc es farà a l’antic poblat medieval de Meià. Al nord hi ha les restes de la muralla i de les torres de la fortificació i de Ca la Carlana. Al sud-est hi ha restes del castell de Meià, la torre rodona possiblement d'origen àrab, la cisterna, la porta d'entrada i part de parament de paret del segle XI. Tot això, passejant per l’antic traçat de camins, pausadament, en aquesta gran esplanada carregada d’història i simbologia que dona molt joc per a activitats d’interacció amb el medi.