El viatge

Som en una vall amb una llengua pròpia. Ens embadalim escoltant els veïns parlant un aranès que ara entenem i ara no. Creuant paraules d’idiomes veïns com els habitants del Pirineu han creuat sempre els camins, l’aranès és la llengua occitana de la Val d’Aran, d’arrel romànica i variant del gascó. Els pobladors d’aquest racó occità la cuiden com un tresor.

La Val d’Aran ens convida a un bon calendari d’aplecs. Festes on l’important és el retrobament d’amics i famílies que parlen una mateixa llengua i se saben units perquè són aranesos. A l’aplec de Montgarri de principi de juliol recordem com antigament l’Aran es reobria el pas a les regions veïnes després de l’hivern.

La passió per la terra ens obre també a la nit un ventall de creences que en algunes cases es mantenen com una religió vigent. La vall s’entrega als esperits de la nit i la natura la nit de Sant Joan en la Crema der Haro de Les. El poble crema un gran tronc d’avet a la plaça en un ritual que és tot un homenatge a la natura i als seus habitants. Veient cremar el Haro i les halhes, unes torxes fetes amb escorça de cirerer, sabem que no hi havia millor manera de sentir el nou estiu. La mateixa nit també trobem a Arties la Crema deth Taro, una altra nit de foc, música i emocions en record dels ramaders i gent del poble que han conservat i treballat aquesta terra. D’aquest treball amb les mans neix una gastronomia que ens fa seure a taula aferrats als coberts. L’olla aranesa ens sembla una recepta que aglutina tot el bo que té el paisatge. Mengem sabent que cada cullerada ens dona la força necessària per viure al cor del Pirineu. Vedella, porc, pollastre, cua de bou, pastanagues, cigrons, arròs, botifarra… fem passar la vall del prat al corral i de la cuina al plat.

La Val d’Aran és també un món de música i alegria que es tradueix en un catàleg de danses tradicionals que cada any omplen les places de color. Com ja anem comprenent, tot en aquest univers de muntanya està vinculat amb la rutina històrica. Observem amb interès que les danses estan relacionades amb les feines del camp i els moments més solemnes de la societat. Les coreografies i els vestits, de pagès i de festa, són plens d’influències catalanes, gascones i aragoneses. Faldilla, enagos, pantalons, davantal, brusa blanca, cotilla, mocador de cap i barret de palla. Un collage de colors i sons que és la banda sonora de la vall. Veiem les parelles i grups ballar eth Cadrih o era Aubada i ens semblen coreografies indestriables del paisatge.

Festes, com la de Santa Creu de Salardú, on vivim combinant l’alegria de la dansa i la cerimoniositat de la devoció per la Creu en processó fins a la plaça dera Pica i la fe dels avantpassats. Ens deixem persuadir per aquest món de rituals i creences que també creu en les llegendes que explicaven els padrins i que a l’Aran són secrets insinuats dins de cada casa. Com la llegenda del Crist de Salardú, que explica que la imatge del Crist va remuntar el riu Garona fins al poble, on els veïns el van recuperar de l’aigua. Asseguts en un banc, encara sentirem algun veí explicar-la. O com la llegenda del gegant Mandronius, que segons diuen les veus més antigues va lluitar contra els romans invasors. El gegant vivia amagat en una cova a tocar de Betlan i va acabar els seus dies a Garòs, on segons expliquen va ordenar als seus homes que li cavessin la fossa.

Una altra història que ens encanta sentir és la llegenda de la Roca dels Nou Forats, la qual ens explica com l’arcàngel Miquel i el diable es van enfrontar pel domini de la vall. Diuen els més veterans que es van jugar l’Aran tirant pedres a la paret i que va ser Sant Miquel qui va guanyar per nou a un. No podem deixar de pensar en la riquesa d’aquesta cultura que admira tant els rituals pagans com les referències cristianes. Sempre amb la devoció que van ensenyar els pares i padrins. Per Setmana Santa retrobem aquest recolliment a les processons de Divendres Sant i Diumenge de Resurrecció, el Viacrucis i el Sant Enterrament amb la participació de tots els veïns en un esforç per mantenir a la vall la tradició dels passos sagrats. La dedicació solemne en nom de la vall que veiem en les dones que porten el pas de la Verge de Misericòrdia ens fa entendre que aquesta Val d’Aran és una terra guanyada al pas del temps i a la història.