La dolçor profunda de la fageda de Conangles

Situada a l’extrem nord-occidental de Catalunya, la Val d’Aran és l’única comarca que es troba al vessant atlàntic dels Pirineus. El clima atlàntic li ha conferit unes singularitats ben destacades que es manifesten notablement en els aspectes físics, clima, vegetació, així com la fauna que hi habita. Es tracta d’una vall molt extensa, amb 620 km², que és la capçalera de la Garona, riu que naixeria al circ de Ratera-Saboredo o bé al massís de la Maladeta i que travessa tota la vall. I és també capçalera de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana a la banda de migdia i de llevant. Les particularitats de la seva història han format també el seu caràcter, estretament lligat al paisatge muntanyenc que es manifesta arreu. El 30 % del territori es troba per sobre dels 2.000 metres d’altitud. Envoltada d’altíssimes muntanyes i cims, passos estrets i comunicacions condicionades pel clima rigorós de l’hivern, la seva natura exuberant és fascinant allà on es contempli. Part de la vall es troba al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

La natura és la gran protagonista, amb més de 370 quilòmetres de camins forestals, més de 300 quilòmetres de senders senyalitzats i una gran diversitat d’itineraris per a la pràctica del muntanyisme. El clima atlàntic proporciona una humitat elevada durant tot l’any per causa de la pluviometria i la neu, amb temperatures més aviat temperades i estius en què generalment predomina la frescor. En aquest clima han proliferat avetoses i fagedes a les zones més ombrívoles, pi roig i roure a les més assolellades i pinedes de pi negre, prats alpins i subalpins a les parts més elevades. En definitiva, la Val d’Aran és una immensa foresta amb tapís vegetal pràcticament arreu, en la qual destaquen boscos espessos, ombrívols o assolellats, prats i indrets de flora intensament acolorida, així com resistent a les exigències del clima, i el rocam immens propi del Pirineu Axial. A més, ja que els Pirineus són molt antics i han patit diferents canvis al llarg de la seva història, l’adaptació de les espècies que hi habiten és un tema molt captivador. Fixar-se en l’adaptació al medi de diverses espècies és fer un viatge del passat al present, entenent vincles i evolucions no només del Pirineu sinó d’arreu del món, quan les fronteres eren només geogràfiques. Per exemple, la genciana (Gentiana alpina) i el neret (Rhododendron ferrugineum) tenen origen àrtic mentre que l’orella d’os (Ramonda myconi) és endèmica del Pirineu. Hi ha també algunes espècies úniques, difícils de trobar, com la nigritel·la negra (Nigritella nigra), una orquídia característica pel seu color fosc; l’àrnica (Arnica montana), coneguda pels seus valors terapèutics, o la dròsera (Drosera stenopetala), planta carnívora amant dels insectes.

Amb tot això, és d’esperar que pràcticament a qualsevol indret de la Val d’Aran trobarem zones ideals per a la pràctica d’un bany de bosc i amb moltíssima diversitat de boscos i espais per escollir. Aquesta vegada la zona proposada és la fageda de Conangles, bosc que es troba al costat de la boca sud del túnel de Vielha. És aquí on cal dirigir-se i es pot deixar el vehicle a la zona d’aparcament de Conangles, situada a 1.593 metres d’altitud i de gran extensió.

L’espai per a la pràctica de bany de bosc

El punt de sortida és el refugi de Conangles. Des del mateix aparcament ja s’intueix la grandària del bosc, la majestuositat de les muntanyes, agrestes i imponents, els colors variats segons l’època de l’any, la frescor, la humitat i el soroll de l’aigua del riu que se sent amb intensitat. Situats a l’aparcament, cal creuar el pont que travessa la Noguera Ribagorçana i el refugi queda just a l’altre costat del riu. Un cop al refugi, cal passar-lo, anar cap als estenedors i allà fixar-se on hi ha la senyalització vertical que indica la direcció del Saut de Molières. S’ha de seguir tota l’estona aquest itinerari senyalitzat, que és el 21 de la xarxa de senders senyalitzats. 

Situats a l’inici del sender, els primers passos que fem ja ens endinsaran de cop en aquest palau natural: una immensa fageda, ombrívola i intensa, capaç de despertar els sentits més adormits d’una glopada. Com dèiem, la capçalera de la Noguera Ribagorçana està afectada per la influència del clima atlàntic i això possibilita que s’hi desenvolupin molt bé les fagedes, ja que necessiten molta aigua. Aquesta en particular és un bosc mixt de faig (Fagus sylvatica) i avet (Abies alba), d’una verdor que enlluerna a la primavera i l’estiu, tonalitat de colors torrats i acollidors a la tardor gràcies a les fulles caduques, i a l’hivern el pot cobrir totalment una manta de neu. Els faigs fan un tronc alt i esvelt, de color clar i escorça llisa que fa ressaltar la seva capçada ampla, de nombroses fulles ovalades i primes entre les quals s’amaguen els fruits comestibles i rondineja l’aire. Enmig del bosc de faigs destaquen avets immensos, de gran diàmetre i alçària, i s’hi troben també arbres morts, amb fusta en diferents estats de descomposició.  El sender ens porta al cap de pocs metres a una pista més ampla (és el GR-11, que creua tot el Pirineu) on la circulació de tot tipus de vehicles està prohibida. Al cap de 500 metres aproximadament va canviant la composició del bosc, s’espaien els faigs, dominen els avets, brolla l’aigua salvatge i el circ de muntanyes, entre les quals hi ha el Tuc de Molières, es fa cada cop més evident (aquest és el cim més alt de la Val d’Aran, amb 3.010 metres). Aquí sorprèn la flora alpina, molt abundant especialment a la primavera, en la qual destaquen el joliu (Scilla lilio-hyacinthus), el raïm de guineu (Paris quadrifolia), el marxívol (Helleborus viridis), el lliri blanc (Narcissus poeticus) i la genciana groga (Gentiana lutea), entre d’altres espècies, i una representació molt interessant d’orquídies segons l’època de l’any.

A 1,2 quilòmetres del refugi de Conangles arribarem a un pont que travessa les aigües del riu Conangles. Passat el pont i cap a l’esquerra es troba el Centre de Recerca d’Alta Muntanya de la Universitat de Barcelona. La passejada contemplativa es pot acabar en aquest punt i desfer el camí per tornar al refugi. Aquests 2,4 quilòmetres (anar i tornar) tenen un desnivell imperceptible, molt suau, i ofereixen un espai magnífic des del primer moment per connectar amb la natura amb els cinc sentits. Hi ha diferents maneres de fer-ho i cadascú té la seva en particular, sens dubte que parar atenció a tot allò que ens envolta al mig del bosc ens ajudarà a gaudir de l’experiència. Com ens relacionem amb la natura. Què és el que més ens crida l’atenció. Quin dels nostres sentits s’activa. I si l’activem nosaltres. Com participem en aquest espai. Quina relació construïm en i amb aquest univers ple de vida, quan desaccelerem el ritme habitual. Quines emocions i sentiments ens desperta la vida del bosc. Etcètera.

Complementàriament es pot continuar cap a l’esquerra, si ve de gust, seguint el mateix GR fins a l’Hospital de Sant Nicolau dels Pontells (refugi Espitau de Vielha), establiment hospitalari construït a l’edat mitjana per atendre els pelegrins i viatgers que creuaven el port de Vielha. Fins aquí el camí segueix suau i es pot gaudir d’unes vistes panoràmiques presidides pel Tuc de Molières. Des d’aquest punt es pot continuar fins al Saut de Molières (9,2 quilòmetres entre anar i tornar des del refugi amb un desnivell de 315 metres). El camí s’enfila, inicialment per un camí ample, que va seguint el curs del barranc de Molières. A mesura que s’agafa altura el camí es va fent estret i s’endinsa de nou en una altra fageda espectacular fins arribar a la cascada. El Saut de Molières fa esclatar les aigües procedents del Tuc de Molières, que baixen amb moltíssima força durant el desglaç. Paga la pena arribar-hi en qualsevol època de l’any.